Un diari de l'exili

Biografia:
Joan Serra Pla va nèixer a Barcelona l'any 1916. Va estudiar literatura catalana i aquitectura. L'any 1939 es va haver d'exiliar a França. Va morir al 1960 a Toulouse.


DIA 1
Marxo de casa, del barri, de la meva terra, Catalunya. Sé que si em quedo em mataran, sóc republicà. Haig de deixar aquí a la meva dona i al meu nen que acaba de néixer. A ells no els hi faran res, passaran gana, però no corren perill. Jo me'n vaig cap a França, és l’única esperança que em queda. Agafo una maleta, amb una mica de roba, una foto on hi sortim tota la família i poca cosa més. Sé que molt probablement no els tornaré a veure en molt temps.
Està ple de gent. Tothom marxa, ningú vol quedar-se a casa esperant la seva mort. L’única esperança que ens queda és marxar, potser ens espera un futur millor. Pel camí anem deixant coses, anem buidant la maleta. Estem cansats, i no volem portar gaire pes. Ara només em queda un jersei i uns pantalons. La qüestió és alleugerar el pas.
Tinc molta gana, però menjar les plantes que hi ha per aquí no sembla gaire saludable. També tinc sed, però ja no em queda aigua a la cantimplora.
Nosaltres volem arribar al nostre destí, creuar la frontera. No volem una altre cosa, fugim, patim per la nostra vida. Sabem que un cop creuada la frontera, estarem segurs.

DIA 2
He arribat, sóc viu. El camí ha sigut molt dur. Però desafortunadament, sembla que aquí no ens tractaran gaire bé. Hi ha soldats francesos per tot arreu i ens envien a una platja. No hi ha barraques, ni serveis mèdics, tampoc hi ha menjar enlloc. Suposo que això serà un lloc provisional. Hi ha molta gent, homes, dones i nens. La majoria som catalans i republicans. Tots hem escapat de la mort, encara que alguns s'han quedat pel camí.
Fa molt fred aquí, la tramuntana bufa amb molta força. Espero que no ens hi facin passar la nit.
Després de passar tot el dia aquí, suposem que la nit també la passarem a la platja. No tenim mantes, tampoc anem gaire abrigats. Els nens ploren de gana. La gent no s'aguanta de peu. Anem bruts. Tenim sed i gana. Molt dels que som aquí, demà al matí serem morts. No ens donen ni menjar ni aigua. Tampoc res per abrigar-nos. Aquesta és la meva primera nit aquí i sembla que ho passaré bastant malament.

DIA 3
Ja m'he despertat, la nit se m’ha fet eterna. Sembla que no fa gaire fred aquí. Hi ha gent que no s'aixeca. Comencem a despertar-los. Però no, ja no es tornaran a despertar mai més. Ara dormiran per sempre. Són morts. Hi molta gent morta. Com ho poden haver premés. Ens podien haver donat alguna manta, i no hagués hagut cap mort. La gana i la fred, els han matat. Dono les gràcies a Déu per estar viu. Però també sé que si haig de passar una altre nit com aquesta, no sobreviuré.
Passa un camió, ens pensem que ens porten alguna cosa per menjar, però no. Venen a buscar els morts en un camió. Ens tracten com animals. Són morts, penso que mereixen una mica de respecte. No trobo normal que se’ls emportin en un camió.
Aquí la ràbia, la desesperació, el dolor i el cansament, comencen a aparèixer. Tothom vol marxar d'aquí. No sé si a Catalunya hagués estat millor. Ara ja no sé si preferia esperar l'hora de la meva mort a casa o perdre la meva dignitat.
Uns soldats senegalesos comencen a tacar-nos amb un filat. Ens estan tancant. Definitivament, no podrem sortir tan fàcilment d'aquí. Sembla que això ja és més que definitiu.

DIA 4
Sembla que avui ens porten una mica de menjar, pà sec i llenties. La gent es baralla per aconseguir-ne un tros. Els senegalesos se'n riuen de nosaltres i fan apostes sobre qui agafarà un tros de pà més gran. Això sí que no es pot permetre, prefereixo morir en dignitat que no perdre-la i viure. Ho he comentat pel campament i hem decidit que demà donarem el pà als que no es puguin aixecar i el que sobri ens ho repartirem entre nosaltres com a bons germans. De tot faltava al camp, però et dic jo que si alguna cosa sobrava, era el companyarisme i l'amabilitat. Sembla que ens han portat unes quantes fustes, hem construït unes quantes barraques. Sentim pels altaveus que Franco ha guanyat la guerra, tot el camp queda en silenci, mut, poc a poc la gent es va retirant als seus llocs inicials, a alguns veus que se'ls cau una llàgrima, però tots sabem que hem de ser forts i valents. Tots trobem a faltar la família, els companys, i sobretot la nostra terra CATALUNYA. Ara toca dormir, torna a fer molta fred, alguns avui serà el seu últim dia.

DIA 5
Avui fa sol, molt de sol. Tan de bo n’hi hagués ahir a la nit, i escalfés tan com ara. Els soldats vénen amb bombes d’aigua i les claven a la sorra. Estan tan a prop del mar, que no sé si tindrà un gust salat. Ho provo. Aaaai! És massa salat, ni s’apropa al que m’imaginava. Sento un dolor, a la panxa hi tinc un gran dolor. No puc, no puc. Prou! Que pari aquest mal! Aaaai! He de sortir a fora ràpidament! Em trobo a molta gent en el mateix estat que jo. Veig a l’Artur, que de cop i volta cau al terra, comença a rodolar per la sorra, baixa per el costat que dóna al mar. M’hi intento acostar però no tinc prous forces ni per aguantar-me dret. Vaig al canal més proper, ple d’excrements, també hi deixaré el meu, no m’aguanto, si no ho faig exploto. Un francès fa sonar una campana, és l’hora de menjar el bacallà. Ja tenia la boca salada per l’aigua, que poc més em faltava el bacallà tan sec. Torno a la meva tenda, hi ha en Wilfred, un home que comparteix la meva tenda, però que no conec de res. Hi intento parlar, però no respon. L’Artur va ser qui em va dir que a aquest home l’anomenaven Wilfred. Tenia un bigoti espès, i uns cabells tirant a blancs. El vaig sacsejar, no responia, ara veia que era per això que no parlava. S’acabava d’unir amb el meu amic Artur. Jo ja no tenia absolutament ningú amb mi. Em quedo sol, totalment sol, no hi ha ningú més que jo. Milagrosament veig les estrelles. Sobrevisc un altre dia.